normalment mirem molt endavant i al terra cercant aquella imatge, però cal mirar també cap a munt, com aquest cas, o girar-se de cop per descubrir quelcom interessant. Al mirar a munt pel visor vaig cercar la verticalitat que dónen el faigs nus recolzant-la en un fràgil equilibri amb les fulles daurades per mitjà de les seves diagonals cercant unir ambdues estacions: la tardor daurada, l'hivern nu i l'esclaf just del sol que fa crèixer els núvols.
Canon 40D ISO 100, òptica 17-85 a 17mm f:14 obturació:1/60, balanç de blancs: automàtic. A pols.
En aquest cas la mesura de llum és complicada, quasi és un contrallum i amb un cel amb núvols molt cambiant i lluminós. Vaig prendre la mesura dues vegades, una al cel i l'altre als núvols i va ser força igualada. A la mesura que em va donar pel diafragma escollit (un f:14 per tenir el màxim de profunditat de camp però una velocitat prou elevada per no utilitzar el tres peus) la vaig sobreexposar un pas i mig vigilant que la velocitat em permeti poder disparar a pols.
Absolutament impressionant, sembla ben bé que hagis tallat amb unes tisores els dos paisatges.
ResponEliminaFelicitats per aquesta nova etapa i ssss... No li dic a ningú pero tafanejaré ben sovint ;)