Aigua a vall

Aquesta imatge és una de les que vaig prendre a la sortida de tardor amb la companyia d'alguns dels participants a Espaifotografic.cat en la seva sortida de tardor anual. L'enquadrament el vaig triar després de voltar per un indret on la densitat de fotògrafs per metre quadrat era altíssima i havies de vigilar que no t'entressin a l'enquadrament i alhora no espatllar la fotografia d'un altre companya o company. Ja se sap en aquestes trobades, un inconvenient superat en escreix per la bona sintonia entre tots i per gaudir dels progressos, les converses i les ganes de passar-s'ho d'allò més bé de tots plegats amb la fotografia i la natura com a fils conductors.

 

Canon D40 ISO 100 f:14 8s 17 mm. Balanç de blancs automàtic, mirall aixecat, filtre polaritzador, RAW i revelat amb Aperture. Tres peus i disparador remot.

Un dels valors que jo hi trobo a aquesta fotografia és la successió de plans ben diferenciada i que l'harmonia de la paleta de color acaba d'arrodonir el resultat. Un primer pla potent, composat pels tres elements més comuns de la tardor al Montseny, l'aigua, les fulles i la pedra. Un segon pla interessant pel mirall al toll d'aigua i la gran pedra que apunta cap al grup d'arbres que són els protagonistes del reflex. I un tercer pla, el fons, amb les fulles vestides dels colors de la tardor. Em crida l'atenció la facilitat amb que la mirada segueix la ziga-zaga del curs de l'aigua i alhora es fixa en tots els petits detalls que acompanyen la simfonia de colors tardorals aturant-se als punts d'interès més forts de la imatge.

La lluna i el fred

Llegint el llibre de la National Audubon Society Guide to Nature Photography escrit per Tim Fitzharris, i que us recomano, em va cridar l'atenció una imatge dels Goosenecks del riu San Joan amb una gran Lluna plena a l'horitzó.
En les explicacions de com l'havia fet (Putting the Moon in the Picture) donava les pautes per utilitzar la doble exposició i assolir una imatge important. Val, direu que amb PS o altres programes d'edició és molt fàcil de fer, cert! Però si tenim la possibilitat de fer-la sense retoc, no és més interessant? Jo haig de dir que ho he provat però del tot no me n'he sortit encara i he acabat passant pel programari, però ho seguiré intentant.
La imatge que acompanya aquesta entrada la vaig fer recordant el que diu en el llibre però l'he acabat amb PS ;)
La lluna quedava ben situada damunt els ametllers però molt petita i amb la distància focal que portava posada d'entrada, encara més. La tècnica es basa en l'ús de dues imatges una presa amb l'angular, la del paisatge, i l'altre amb el zoom, la que captura la Lluna i la posiciona. No me'n vaig sortir de la manera "ortodoxa" ja que la primera imatge vaig capturar la Lluna i, per un bon resultat, has de tenir un horitzó o l'espai on ha d'aparèixer el més net i llis possible per obtenir un resultat creïble (queda pendent per una altra ocasió).

Canon D40 ISO 100 f:10 1/50 17 mm. Balanç de blancs automàtic, filtre polaritzador, RAW i revelat amb Aperture i PS.

La Lluna: ISO 100 f:6,3 1/40 200 mm. Tres peus i disparador remot.

Hi ha moltes coincidències en el moment de prendre la primera de les dues fotografies, el sol va fer una ullada que va il·luminar la barrera d'arbres de la dreta i feia brillar el gebre que cobria el prat fent ressaltar les marques del llaurat que, gràcies a les línies i la textura dels terrossos de terra omplen d'interès visual el terç inferior de la composició i ens porten visualment al roure que encara conserva les fulles del clor marró intens i realçat per la llum solar. El conjunt d'arbres ens acompanyen la mirada cap al dos arbres nus que assenyalen a la tercera protagonista, la Lluna que ja era a lloc, però petita, i que el 17 mm. encara enxiquia més. Però aquesta distància focal era necessaria per fer que tot el que jo volia mostrar entrés en l'enquadrament. L'us del polaritzador m'ajuda a enfosquir el blau i a contrastar el núvols que donen valor al cel igual que les marques d'arada ho fan amb el terra. Llavors vaig canviar l'objectiu i vaig fotografiar la Lluna.

Ja a casa, un cop revelat el RAW, he esborrat la Lluna de la primera imatge i he incorporat la segona captura al mateix lloc però proporcionalment més gran. Un xic d'enfoc global i ara us la mostro.

Camins. Cap a la Grevolosa

Tot i que aquest tany no l'acabo d'ensopegar, ja va arribant la tardor, però molt a poc a poc.
He pujat ja un parell de cops al Coll de Bracons per mirar de capturar els colors que acompanyen a l'estació però sembla que els faig no acaben de creure's que ha arribat el moment del canvi. Els roures si que van per feina, algun àlber també s'ha apuntat a la paleta però el verd de l'estiu encara és a moltes fulles. Tot i això, comencen a barrejar-se els diferents colors i l'espectacle acolorit s'ho val tot i que la fotografia que mostro ja és de tornada cap on tinc aparcat el cotxe a encara no 5 minuts.

Canon D40 IS. ISO 100 f:18 2,5s 26 mm. Tres peus, disparador remot. Balanç de blancs automàtic, composició de 2 fotografies unides amb Hugin i processat amb Aperture.

Tot i que el que cercava eren els colors de  la tardor, aquest no eren encara prou intensos, però la paleta del lloc on vaig parar el tres peus em va fer prendre aquestes imatges ja pensant amb el format panoràmic. He plantejat la imatge potenciant el camí on ja s'hi acumulen les fulles caigudes d'un marró vermellós potent degut a la humitat elevada de l'indret. Una decisió també presa per la diferencia de rang dinàmic entre el cel i el terrar que era molt elevada i em va fer decidir de no incloure'l en la imatge retallant just on les fulles del faig ja eren vermelles. He aprofitat els colors de la pedra que, amb els seus tons blavosos i grisos aporten un ventall més elevat de colors al resultat final. Aquest format i enquadrament, amb tot el protagonisme al camí, permet caminar amb la mirada cap endavant que l'emmarcat per l'esquerra pel tronc del faig més gruixut i per la dreta per la pared de pedres tanquen la direcció del moviment. També hi veig dos triangles creats per la diagonal que va de l'aresta inferior esquerra i travessa la imatge fins arribar a la seva oposada superior. El triangle superior, orgànic i viu, es contraposa al inferior ple de terra, pedres i fulles caigudes on tot és quiet. Què us diu a vosaltres?

tardorhivern...

normalment mirem molt endavant i al terra cercant aquella imatge, però cal mirar també cap a munt, com aquest cas, o girar-se de cop per descubrir quelcom interessant. Al mirar a munt pel visor vaig cercar la verticalitat que dónen el faigs nus recolzant-la en un fràgil equilibri amb les fulles daurades per mitjà de les seves diagonals cercant unir ambdues estacions: la tardor daurada, l'hivern nu i l'esclaf just del sol que fa crèixer els núvols.

Canon 40D ISO 100, òptica 17-85 a 17mm f:14 obturació:1/60, balanç de blancs: automàtic. A pols.

En aquest cas la mesura de llum és complicada, quasi és un contrallum i amb un cel amb núvols molt cambiant i lluminós. Vaig prendre la mesura dues vegades, una al cel i l'altre als núvols i va ser força igualada. A la mesura que em va donar pel diafragma escollit (un f:14 per tenir el màxim de profunditat de camp però una velocitat prou elevada per no utilitzar el tres peus) la vaig sobreexposar un pas i mig vigilant que la velocitat em permeti poder disparar a pols.